La Insígnia

Incitació a la lectura

Enceto la categoria simplement recomanant ferventment la lectura de Copia este libro, de David Bravo Bueno, una obra de referència dins del món del copyfight. Alguns hi posaran pegues, però de moment només el recomano i deixo els comentaris crítics per a més endavant. D'entre les seves virtuts, destaco la seva ironia incisiva. Feia temps que no reia tant llegint una pantalla:

A la presentació de la campanya antipirateria “Ara la llei actua”, el president de la Federació de Distribuïdors Cinematogràfics, Luis Hernández de Carlos, va dir: “S'estan acomiadant executius perquè no s'estan complint els objectius previstos. Això és un drama molt greu”. Un moment: s'estan acomiadant executius? I Cáritas es queda creuada de braços? És que ningú no farà res per parar això? (p.38)

No us penseu pas que és un llibre de molta teoria. Ben al contrari, és ple d'exemples concrets que, explicats amb salsa, en fan una lectura entretingudíssima:

La RIAA va idear una campanya de conscienciació que consistia a enviar massivament missatges als usuaris de les xarxes P2P en què els advertia que baixar música d'Internet equival a un robatori i que la persona receptora del missatge podia ser “fàcilment identificable”, que és la manera que tenen les empreses de dir allò de “m'he quedat amb la teva cara”.

Aquesta vegada anava de debò i les demandes van començar a interposar-se. Els 60.000.000 de nord-americans que usen aquestes xarxes estan actualment en perill d'acabar als tribunals. Ja són 7.704 els que han sigut demandats. Fent una simple operació matemàtica podem concloure que si segueixen a aquest ritme, que no és lent, acabaran de jutjar a tots els altres l'any 15.634.

Entre els elements perillosos que es trobaven en la primera tanda de demandes hi havia Brianna Lahara, una despietada nena de 12 anys que descarregava música d'Internet coberta amb el passamuntanyes que solen portar al cap els internautes quan es connecten a l'Emule. Però l'edat de la criminal no importa. Com va dir el president de la RIAA, Carei Sherman, poc abans d'interposar les demandes, “és difícil sentir compassió cap a algú que roba sense respectar els drets d'autor”. [...]

Però el fet que una de les primeres demandades fos una col•legiala i que això desencadenés un escàndol no els va fer replantejar-se l'estratègia, i només van retirar la demanda després que Brianna els pagués 2.000 dòlars. La quantitat no va ser aleatòria, sinó que la RIAA va exigir saber quins eren els estalvis de la nena. Quan els van dir que ascendien a 2.000 dòlars, van fixar la quantitat en aquesta xifra. (p.36)

Ja en continuaré parlant.